Quan una persona ha de recitar un poema, és important que el públic estigui receptor, ja que l'orador ho agraira molt. L'orador ha d'intentar evitar els nervis, i tenir un bon llengiatge tant verbal com no verbal.
A nosaltres, la Rosa ens ha donat l'opció de fer tancar els ulls al públic, ja que això ajuda a l'orador a estar més tranquil.
Les primeres en sortir a recitar el poema hem estat la Cristina i jo. Personalment m'he posat molt nerviosa, i no m'ha sortit com havia estat enssetjant els dies anterior, però he pogut acabar de recitar la meva part. D'altre banda, la meva companya ha acabat el poema i ho ha fet molt bé.
Ha estat una experiència no molt bona per la meva part, però se que poc a poc anirè perden la por al sortir a parlar en públic.
Aquest és el poema de Joan Maragall que hem recitat la Cristina i jo:
En una casa de pagès hi havia
una donzella que tenia
els disset anys d'amor: i era tan bella,
que la gent d'aquell volt
deien: "És una noia com un sol".
Ella prou la sabia
la parentela que amb el sol tenia,
que cada matinada
per la finestra a sol ixent badada
l'astre de foc i ambre
li entrava de ple a ple dintre la cambra,
i ella nua, amb delícia,
s'abandonava a la fulgent carícia.
De tant donar-se a aquestes dolces manyes
va ficar-se-li el sol a les entranyes,
i ben prompte sentia
una ardència dins d'ella que es movia.
"Adéu, la casa meva i els que hi són;
jo prenyada de llum me'n vaig pel món".
De tots abandonada,
va començar a rodar per l'encontrada.
Estava alegre com l'aucell que vol,
cantava tota sola,
cantava: "So l'albada
que duc el sol a dins i en so rosada.
Els cabells me rossegen,
els ulls me guspiregen,
els llavis me robiegen,
en les galtes i el front tinc el color
i al pit la gran cremor,
tota jo so claror contra claror".
La gent que a sentia
s'aturava admirada i la seguia,
la seguia pel pla i per la muntanya
per sentir-li cantar la cançó estranya
que l'anava embellint de mica en mica.
Quan ella va sentir-se prou bonica,
va dir: "M'ha arribat l'hora",
va parar de cantar, i allà a la vora
entrava a una barraca que hi havia.
La gent que a l'entorn era
sols veia un resplendor i sols sentia
el gemec poderós de la partera.
De sobte, les clivelles
del tancat van lluir igual que estrelles.
De seguit s'aixecà gran foguerada,
tota la gent fugia esparverada,
i en la gran soledat només restava
un nin igual que el sol, que caminava
i deia tot pujant amunt la serra:
"Jo vinc per acostar el cel a la terra...".
.jpg)
